Els meus vídeos

Marrggo

No ha pogut ser

No he pogut mantenir la pàgina, de moment faig el que puc. Enganxo la foto que vaig fer el mes d'agost, des de dalt la casa dels xinesos.

VERTICALITATS..

La verticalitat de l'arbre té la continuitat en la xemeneia de la fàbica del fons. Quan l'edifici comenci a aixecar-se aquesta imatge desapareixerà per sempre.

Cromet de festa, cromet de gesta: el 3d9 amb folre o els ulls esbatanats de la Veci

No sé quina hora era. Ja feia moltes hores que erem fora de casa. A la plaça: amb calor, amb nervis, amb inquietud, amb il.lusions, fent possible l’impossible. El primer castell, el 2d8 amb folre, ens havia fet patir a tots; sobretot a en Rai, que havia hagut de suportar la força i el pes de tots sobre el seu braç estirat i mal posat. Després, havien vingut el primer, i el segon 5d8 (perquè tots ho sabem, varen ser dos, no pas un). Mentrestant altres colles intentaven el que ja no podríen. La calor aixonava, les cames cansades, els ulls em couïen de tanta claror; llavors varem començar a muntar els formatgets; formatget Rovira, sempre al nostre lloc, les mateixes companyes, Montse, Montsita, Teresa......De seguida vaig veure’m envoltada de verds, tot al meu voltant era de color verd, i no paraven d’arribar; per un moment vaig dubtar si venien a provar el 3d10 a casa nostra....Tothom era al seu lloc, i el tronc anava amunt, amunt, amunt cap el cel. Jo sabia que no havia de mirar, però la confiança era absoluta, la confiança en el tronc, la confiança en la colla,..........allò.......estava clavat; els petits eren dalt, les gralles amb el seu crit esquerdat omplien la plaça, els crits de’n Xevi. De cop, per un instant, els vaig veure allà dalt: els ulls, els ulls, els ulls, aquells ulls, la dona dels ulls a la cara, i els crits de’n Xevi, sempre. Mai podré descriure la força, la intensitat de la mirada esbatanada d’aquells ulls rodons i grans, oberts, oberts al món davant la immensitat de la gesta. Eren els ulls esbatanats de la Veci!!!!!!.

Mair 7 d’octubre 2002. L’endemà del concurs.

DISSABTE DE VENT

He de reconèixer que la foto està feta fa dos dies. Vaig carregar la màquina i vaig començar. Espero ser capaç de tenir continuïtat. Ens veiem aquesta tarda per fer cagar el tió. Ah! i la pel-li de London.....

PRÒLEG EDIFICI CAPGROSSOS

Em proposo fer un seguiment fotogràfic de l'edificació del local dels capgrossos. Pas a pas, pis a pis; com el nom del llibre dels companys Roc Canals, Paco Chiva i Lluís Ma. Martí.

Intentaré fer la primera fotografia aquest proper dissabte al matí. La meva idea primera és anar fotografiant l'obra de dissabte en dissabte. Em sap greu no haver començat abans, ja que em fa ràbia haver-me perdut alguna pas o visió interessants. Aquesta setmana passada va entrar en el solar la primera màquina. Aquesta màquina ha anat derruint el mur de pedra que hi havia en el terreny; el mur que va servir el dia de la col.locació de la primera pedra, per penjar-hi els planos i dibuixos del projecte. Dies enrera, vaig veure com es talaven els arbres del pati, i el cel blau s'obria immens. També em va fer ràbia no ser-hi amb la càmera. Què hi farem.

Demà començo.

WE LOVE LONDON

Em truca el meu germà Raimon el dijous al vespre i em diu que l'Assumpta li ha demanat un escrit sobre l'actuació de la colla a Londres. Em diu que ell li ha dit que l'escrit el faria jo, i que li hem de donar a l'Assumpta el dissabte. Jo li dic que d'acord, però que el farem entre tots dos.. Penso que la visió de dues persones és mes àmplia que no pas la de només una. Ja vèieu serà un escrit de dos a quatre mans, com si fós un pilaret de dos, vaja. Com que rebo l'encàrrec després de dos mesos i mig de l'anada de la colla a Londres, la feina és meva per rebobinar. El primer que faig és escriure la ratlla final, i després em connecto al "youtube" i al "flickr” per anar fent memòria, tot esperant poder veure a finals d'any el vídeo d’en Ricard Pallarés, que segur que ens farà tornar a reviure aquella sortida tant emotiva.
Sortida emotiva i difícil com poques; per la immensa feinada que segur que va comportar a tota la comissió encarregada de la mateixa; per l'estat de xoc en que ens trobavem tots; per la quantitat de persones a moure; per la quantitat d'hores en trànsit; per la quantitat de pinyes tancades (sembla ser que varem tancar 47 pinyes, entre pilars i castells). Capgrossos de Mataró fent una gran Marató total de castells al cor de Londres. Picadilly i Regent's Street foren nostres per unes hores. Ara, totes les actuacions ens semblen curtes. Ja som a la tercera ronda? ..., ostres, sí que hem anant ràpids avui,..., ja estem? ja hem acabat?...ens preguntem sovint entre "les " taps.

Aquesta és la nostra petita crònica:

Fa fred a l'aeroport de Barcelona quan l'Anna Castellà ens reparteix les samarretes de la Mariona. Fa moltíssim fred amb un aire gèlid quan arribem a l'aeroport de Londres el dissabte al migdia. En Ramon, de l'oficina catalana de turisme a Londres ens ve a buscar i ens acompanya amb el bus fins l'hotel, on tothom ja hi és, ja que nosaltres som els darrers d'arribar. Tarda i nit de dissabte lliures per tothom. Tour per Londres i sopar al Chinatown.
El diumenge a Londres es desperta tapat, sense fred però, amb una bona temperatura per fer castells. Després d'esmorzar ens concentrem tots al pati de l'hotel. Primer correcuita d'en Raimon:"Marga, he perdut la faixa". Comencem a buscar la faixa perduda, tots ja han marxat, quedem només els últims, els del cotxe escombra, i en Raimon que va com boig buscant la faixa. No sé de quina manera troba la faixa i anem ràpids a incorporar-nos al grup. Per sort per a nosaltres tota la colla fa una parada per fer la foto de postal de l'any davant del British Museum. Quina meravella! quin grup tant preciós! La veritat, la colla fa patxoca! Després de la parada ja tot és un no parar, anem tirant avall-avall, travessant la part més cèntrica de Londres, passem per l'antic mercat del Covent Garden on tornem a fer una petita parada per reunir el grup. I així , sense adonar-nos-en arribem fins al carrer de la reina , on ens anem ubicant en el sector de Catalunya i comencem a assajar fins que sigui l'hora de començar l'actuació. Però llavors passa que la gent que ja està passejant per allà es comença a aturar i es comença a fer un tap monumental . Els de l'exèrcit de salvació (que porten una flor estampada a a la camisa) ens fan lloc i ens acordonen per evitar que no hi hagi cap mena de problema amb la gent del públic, que no es formi cap allaut humana, vaja. La sensació de fer un assaig al mig del carrer, vestits de gala , al mig de Londres, la gent mirant, la gent tirant fotos amb els mòbils i, a sobre acordonats, la veritat és que és molt i molt, però que molt estranya. A mi em fa la impressió que la gent del públic de bon principi no pesca res de res, no enten res, no enten la dinàmica de les construccions, perquè és clar, de moment només estem assajant. Aleshores ens informen que hem de parar perquè ha de venir el Major (és a dir l'alcalde) per inaugurar l'event. Molts de nosaltres comencen a parlar amb gent del públic i els expliquen que estem fent, d'on som, i els van introduint com poden en la temàtica de l'actuació. No néstic segura, però em sembla que inaugurem la mostra amb els quatre pilars cantoners (disposició que a mi personalment em va agradar molt) i tot seguit ens animem a seguir assajant fins que.... Fins que ens avisen des de l'organització que hem de parar, que la nostra actuació no és fins les dues, i que altres “comunitats” s'han queixat que no ténen parròquia, que tots els visitants estant pendents de nosaltres, que fins i tot els músics que toquen a l'escenari proper estiren el coll tocant la guitarra per veure què estem fent. Parem doncs, ens desenfaixem i quedem lliures per uns tres quarts d'hora. Aprofitem per saludar coneguts de Mataró residents a Londres, intentem anar a veure què fan a alguna altre “comunitat” propera, però desistim de pressa perquè el carrer ja comença a estar molt colapsat i ens adonem que no arribarem enlloc. A les dues obrim plaça fent el pilar d'entrada (acordonat) i avancem uns quants metres (el cordó de l'exèrcit de salvació avança amb nosaltres) per poder tenir més espai. Ara sí que ha començat ja la festa dels castells capgrossos a Londres. La gent crida, la gent aplaudeix, la gent xiscla, la gent xiula, és una autèntica festa que ens ha agafat a tots nosaltres amb el cor ben compungit. Tanquem pinyes, ens abracem, respirem a fons, reguitzell de castells amb el 3d8, 3d6s,2d7 amb figuereta, algun altre castell més i 4 o 5 pilars de comiat amb senyeres, en nom de Catalunya. Quant els companys i companyes de tronc descarreguen els castells ens expliquen al.lucinats que hi ha moltíssima gent, que està pleníssim....Els músics grallers i tabalers toquen els Segadors a la descarregada dels pilars...La pinya canta, la pinya fa pinya, la pinya plora quan finalment la obrim. Parem un parell d'hores per dinar el refrigeri que ens han preparat; el mengem tot junts a peu de carrer; la visió del moment és també pel record; tots asseguts a les voreres d'aquell carrer estret sota el túnel de la volta. Després mobilització general per anar a Picadilly a fer els dos pilars de rigor: un enfocant els cartells lluminosos, i l'altre enfocant la columna de la plaça....(?)i el Big Ben de fons, mentre els busos de dos pisos de color vermell passen a dos metres del pilar del "Xino". En el primer pilar tenim només un tabaler (l’Artald) sense tabal; per sort, arriba la Marta (la mare d'en Roc) amb el tabal (sense tabaler) d'en Roc. L'Artald s'estrena com tabaler en solitari al cor de Londres, a Picadilly (ai, nanos, que algun dia algú us farà "picadillu"). Desfem el camí que ens ha portat a Picadilly i tornem al sector de Catalunya al carrer Regent, a les cinc fem la nostra segona actuació. Aixequem una altre tanda de castells . Els anglesos i els que no son anglesos em fa la impressió que cada cop van més torrats. Els crits comencen a ratllar la histèria col.lectiva. Sembla ser que el 4 amb el pilar els agrada molt. El públic és nostre, totalment nostre, ens l'hem posat a la butxaca. Ara ja comencen a entendre la dinàmica de les notres construccions. Ens donen temps lliure i aprofitem per anar a voltar. Una colla de fèmines ens arribem fins a la botiga dels Toys, estirem les cames i una mica més enllà a la zona de Ses Illes saludem els cavallers de Migjorn; ens entretenim mirant botigues; n'hi ha una que està gairebé a punt de comprar-se una faldilla escocesa (es pensa que encara va al cor de maria), l'altre mira sabates i jo em quedo amb les ganes d'entrar als Liberty (ja els han tancat). Mirem l´hora, ens enfaixem allà mateix i tornem volant a tancar pinyes. Darrera actuació a les 7h. del vespre amb pilars de comiat. Altre cop els Segadors, i la pinya torna a cantar i torna a plorar, l'actuació s'ha acabat i els músics encadenen amb el so del bequetero i llavors explotem, tota la tensió, i cantem, i saltem, ens ajupim, ens abracem, repetim, sembla que som a Mataró. El públic es llença sobre la paradeta quan en Ramon i els seus companys de l'estant de Catalunya reparteixen els barrets de palla amb el nom de Catalunya imprès a la cinta. Bogeria general. Aquests anglesos són ben ximples...! A nosaltres també ens toquen barrets, bé, a gairebé tots. Retorn a l'hotel amb música de cercavila fins que els músics acaben la corda. Sopar de família tots junts al restaurant de l'hotel. Els del primer avió marxen immediatament després de sopar, els altres podem anar a fer una estona de non-non. Retorn cap a casa. Encara ens queda el numeret final de l'aeroport, ens catxegen, ens llencen l'aigua, ens fan descalçar, i més i més i més i més....

Aquesta és una visió de Londres, només una o dues, o dos en una; cadascú de nosaltres podria escriure la seva pròpia visió de la sortida. He llegit per algun lloc que erem 320 o més; podríem escriure doncs 320 històries sobre l'anada a Londres, però segur que tots i totes estaríem d'acord en una cosa: a tots ens va faltar algú.
Mariona, sempre ens faltaràs tu, cara bufona piguellada, ulls ametllats, tresor de la colla, angel blau.

Margarida Abella i Raimon Abella